49 €, un sol pagament, accés durant 12 mesos des de la data de compra

MARC: Laia! Ja has tornat de la reunió de veïns? LAIA: Mira qui hi ha. El veí invisible. MARC: Ja ho sé, ja ho sé. Tenia una feinada... Què, me'n fas cinc cèntims? LAIA: Cinc cèntims? Més aviat cinc euros, perquè ha durat dues hores i mitja. MARC: Mare meva. I de què heu parlat tanta estona? LAIA: De l'ascensor, per començar. Ja està decidit: el canvien al gener. MARC: Ja era hora. L'altre dia em vaig quedar tancat entre el segon i el tercer, i el senyor Ramon, des de fora, em deia que no em posés nerviós. Ell, que no ha pujat mai ni un pis a peu! LAIA: Doncs prepara la cartera, que hi haurà una quota extraordinària. Uns quatre-cents euros per pis. MARC: Plou sobre mullat. Aquest mes m'ha arribat una factura de la llum que no té ni cap ni peus. LAIA: I encara no ho saps tot. També ha sortit el tema de les tomaqueres del senyor Ramon. MARC: Les famoses tomaqueres! Cada cop que les rega, al meu balcó hi plou. Ahir tenia la roba estesa i la vaig haver de tornar a rentar. LAIA: Doncs ell diu que és aigua de pluja. MARC: De pluja? Si fa tres setmanes que no cau ni una gota! Aquest home no hi veu més enllà del nas. LAIA: Tranquil, que això ho podràs resoldre tu mateix. MARC: Jo? Com que jo? LAIA: Bé... Calia escollir el president de la comunitat. I, és clar, ningú no en volia ser. MARC: No. No m'ho diguis. LAIA: Algú ha dit que qui no hi és no es pot queixar. I tothom ha aixecat la mà de seguida. T'han triat president per unanimitat, Marc. Una votació així no la tornaràs a veure mai. MARC: Això és una emboscada! M'heu fet pagar els plats trencats per faltar a una sola reunió, perquè cap de vosaltres no volia assumir el càrrec. LAIA: Home, una sola... Fa dos anys que no en trepitges cap. MARC: Molt bé. Doncs, com a president, la primera mesura serà fer les reunions a les deu del vespre, que és quan jo hi puc anar. LAIA: Ves amb compte, que et faran dimitir abans de començar. Ah, i el senyor Ramon t'espera dissabte al matí. Et vol ensenyar les tomaqueres. MARC: Perfecte. Hi aniré amb paraigua. Ara, tres preguntes. Pensa la resposta mentre les escoltes. Pregunta u. Quines dues decisions importants s'han pres a la reunió de veïns? Pregunta dos. Per què es queixa el Marc del senyor Ramon, i quina excusa dona el senyor Ramon? Pregunta tres. Com diries, en un registre formal, que al Marc li han fet pagar els plats trencats? Respostes. U. Canviar l'ascensor al gener, amb una quota extraordinària d'uns quatre-cents euros per pis, i elegir el Marc president de la comunitat. Són les dues idees que tenen conseqüències; la factura de la llum i l'emboscada són detalls de la conversa. Dos. Quan el senyor Ramon rega les tomaqueres, l'aigua cau al balcó del Marc i li mulla la roba estesa. Ell diu que és aigua de pluja, però el Marc ho desmenteix: fa tres setmanes que no plou. Tres. Per exemple: «Li han fet assumir una responsabilitat que els altres han refusat.» En un registre formal, la frase feta se substitueix pel seu sentit, sense la imatge col·loquial.

Hi ha paraules que, en una conversa, et delaten en dos segons. Sonen a castellà, i qualsevol oïda atenta les detecta de seguida. Avui en repassem cinc, i per a cada una, la forma bona dins d'una frase de veritat. U. «Donar-se compte.» Molta gent diu: «No em vaig donar compte que era tard.» En català, això és adonar-se. «No em vaig adonar que era tard.» I amb pronom: «Quan me'n vaig adonar, el tren ja havia marxat.» I en un registre més formal: «No vaig ser conscient del retard fins que va sonar el telèfon.» Dos. «Tenir que.» «Tinc que trucar a la meva germana» sona molt natural, però no és correcte. L'obligació, en català, s'expressa amb haver de. «He de trucar a la meva germana abans de les nou.» I quan l'obligació és impersonal, tens caldre: «Cal reservar taula amb temps.» Tres. «Enterar-se.» «T'has enterat de la notícia?» És un dels més estesos, i un dels més fàcils de corregir. Diem assabentar-se. «T'has assabentat que la Marta es casa a l'estiu?» I si només vols dir que algú ho sap, encara és més senzill: «Ja ho saps, que la Marta es casa?» Quatre. «En quant a.» En un text formal, aquest destaca molt. No diem «en quant a», sinó quant a, o bé pel que fa a. «Quant al pressupost, en parlarem dilluns.» «Pel que fa als horaris, no hi ha cap canvi.» Cinc. «Per suposat.» Quan una cosa és evident, el català té un bon ventall de formes: per descomptat, és clar, naturalment, i tant. «Vindràs al sopar?» «Per descomptat!» O, més col·loquial: «I tant que vindré!» Repassem-les: adonar-se, haver de, assabentar-se, quant a i per descomptat. Cinc canvis petits, i el teu català sona molt més net. La propera vegada que en sentis una, ja sabràs per quina forma canviar-la.

Les claus de l'Andreu. Diumenge al matí, l'Andreu es va llevar amb el peu esquerre. Primer, la cafetera va fer un soroll estrany i es va negar a funcionar. Després, va descobrir que no quedava ni un trosset de pa. Així que es va posar l'abric damunt del pijama i va baixar al forn de la cantonada. Quan va tornar, amb un croissant a la mà i el diari sota el braç, la porta era tancada. I les claus? Va remenar totes les butxaques de l'abric. Ni rastre. La senyora Rosa, la veïna del primer, va treure el cap per la finestra i li va preguntar què hi feia, allà baix, en pijama i a les nou del matí. L'Andreu, que feia tota la setmana que anava de bòlit, li va explicar el drama. En cinc minuts, mig carrer ja ho sabia. El fill del forner va proposar d'enfilar-se pel balcó. El senyor Joan, el del quiosc, va dir que tenia un cosí manyà, però que els diumenges no treballava. I la Rosa no parava de repetir que ella, per si de cas, sempre deixava una clau a la veïna. La gent que passava es feia creus: un home en pijama, amb un croissant, i tot un comitè d'experts discutint com fer-lo entrar a casa seva. Al final, el fill del forner va arribar amb una escala. Tothom va contenir la respiració. L'Andreu va començar a pujar, a poc a poc, amb el croissant a la boca. I just llavors, a mig camí, va notar una cosa dura a la butxaca del pijama. Hi va ficar la mà. Les claus. Havien estat allà tota l'estona. «Ets un cap de trons, Andreu», va dir la Rosa. El senyor Joan, que esperava un rescat de pel·lícula, es va quedar amb un pam de nas. I el fill del forner va plegar l'escala fent cara de pomes agres. L'Andreu va baixar, va obrir la porta amb tota la dignitat que li quedava i, abans que ningú no fes cap comentari, va tocar el dos: va entrar a casa i va tancar la porta. Això sí: el croissant, se'l va menjar sencer. Set expressions del relat. U. Llevar-se amb el peu esquerre: començar el dia amb mal peu, de mal humor o amb mala sort. «Avui m'he llevat amb el peu esquerre: he perdut el bus i m'he tacat la camisa.» Dos. Anar de bòlit: actuar precipitadament, sense saber ben bé què cal fer. «Aquesta setmana vaig de bòlit; en parlem dilluns.» Tres. Fer-se creus: sorprendre's molt d'alguna cosa. «Quan va veure el preu del lloguer, es va fer creus.» Quatre. Quedar-se amb un pam de nas: quedar-se decebut, sense allò que esperaves. «Van suspendre el concert a última hora, i ens vam quedar amb un pam de nas.» Cinc. Cap de trons: persona eixelebrada, que fa les coses sense pensar. «El cap de trons del meu germà s'ha tornat a deixar el mòbil al tren.» Sis. Fer cara de pomes agres: fer cara de disgust o de mala gana. «Quan li vam dir que li tocava rentar els plats, va fer cara de pomes agres.» Set. Tocar el dos: marxar, sovint de pressa. «Quan va començar a ploure, vam tocar el dos.»